LA FADA DE LA FOSCOR (HISTÒRIA SAMBORI)

LA FADA DE LA FOSCOR

 

CAPÍTOL 1 LA FADA DE LA FOSCOR

Hi havia una vegada una fada anomenada Flors. Quan ella va complir dotze anys, com totes les fades, va ser obligada a fer la prova de protegir la joia màgica de les fades durant vint-i-dos hores, si no complia amb la seua missió, seria castigada pel deu de les fades. Ella no va poder complir-la i la van desterrar al bosc dels terrors, més conegut com el bosc dels monstres, canviant-se de nom a LA FADA DE LA FOSCOR.

CAPÍTOL 2 MARIA

50 anys després...

-Maria!!!!, vine a dinar.

-Ja vaig!

Vos preguntareu qui és aquesta xiqueta, doncs es Maria, la protagonista d’aquesta història, Maria té nou anys, és molt aventurera i curiosa i té una família molt poc divertida i prou diferent a ella:

Sa mare Silvia, una dona seriosa i molt exigent, son pare Emili, un home poc agradable al que sols li interessaven els partits de qualsevol esport, el seu germà Andreu, un xiquet gruixut i baixet, més baixet que Maria i això que tenia tres anys mes que ella, les seues germanes bessones Ximena i Selena, unes entremaliades i, el seu germà petitó Carles, eixe xiquet encara no tenia personalitat, però es veia que la seua pell i el seu monyo serien igual que els de la seua família, pell bruna i cabell fosc, en canvi ella era blanca com la neu i el cabell daurat com l’or. A ella, com ja he comentat al principi, li encantaven les aventures, però la seua família era molt poregosa, per això sempre anava d’excursió sola. Bo sola no, amb el seu millor amic César, ell era de la part del nord del pais i feia dos anys que s’havia mudat al poble de Maria.

Ella, sempre pensava que no corresponia a la seua família, fins que un dia, va anar a la biblioteca i a una prestatgeria amagat va trobar un llibre que tenia de títol “Les memòries de La Fada de la Foscor” i va començar a llegir-lo. Quan va acabar, va tancar el llibre i va decidir anar a vore-la ja que al llibre ficava que ella podria dir-li quin era el seu destí i podia predir el passat i el futur, però?, com arribaria fins allí? De sobte quan va tornar a obrir el llibre va trobar dins un mapa al qual es trobava el camí. Aquella mateixa vesprada va preparar tot allò necessari per a aquella aventura que anava a començar.

Al dia següent va començar el seu viatge per a saber quin era el seu destí. Quan va començar el recorregut, va passar per casa de César, però estava a l’hospital amb el seu pare ja que la seua iaia s’havia posat malalta. Aleshores va tenir que iniciar el seu recorregut ella sola.

L’entrada del camí era el  bosc del seu poble, un bosc frondós i fosc i més gran que el poble.

S’anomenava el bosc de colors, el nom semblava agradable, per amagava a muntó de misteris i perills. El nom del bosc era dedicat a la quantitat d’animals de colors que hi havien que eren prou salvatges i no al món de colors que allí hi havia.

CAPÍTOL 3 COMENÇA L’AVENTURA

Quan Maria es va aventurar al bosc va escoltar un soroll, semblava un llop vermell, es va apropar lentament per curiositat i d’un foradet va eixir un gosset molt menudet, de color marró, sense cap identificació, estava esglaiat i semblava que tenia fred. Maria amb molta cura per no fer-li mal, va agarrar-lo al braç i el va embolicar amb una manteta que li havia fet la seua iaia feia dos mesos i que havia posat a la motxilla perquè considerava que li donava sort.

Varen continuar dues hores. Maria i el gosset van arribar a un llac, era el llac dels elefants, es deia així perquè tenia forma de trompa d’elefant. Aquell llac era el final del bosc, on començaria la segona etapa del seu viatge.

 

CAPÍTOL 4 VALENTIA

Allí van parar a descansar i Maria va netejar al gosset amb l’aigua del llac i un poc de sabó que havia agafat, el va alimentar i li va ficar nom. Amb un trosset de cartró i una agulla va fer una placa a la que li va ficar per dins del forat de l’agulla un cordó de sabata que va nugar al collet del gosset, ficava: VALENTIA  

CAPÍTOL 5 MONSTRE I ARBRES, ENS DEIXEU PASSAR?

Van continuar el seu viatge  i quan ja portaven una bona estona caminant, Valentia va presenciar perill i va avisar a la seua ama, la xiqueta, va agafar al gosset al braç i va traure les claus de casa de la motxilla per si tenia que atacar. De sobte de l’obscuritat va eixir un monstre, un monstre gran i pelut, amb dents afilades de les quals eixia una baba vermella que semblava sang, i Maria va intentar amagar-se, però ella no el podia enganyar amb la vista perquè tenia set ulls. Aleshores a Maria se li va ocórrer un pla que consistia en distraure’l amb paraules:

-Escolta’m monstre, i si fem un tracte?

El monstre va parar de cridar i va escoltar la xiqueta.

-Si tu em deixes passar a la tornada del meu viatge et portaré notícies del teu destí.

-Està bé, però si no complixes la teua promesa el teu destí serà terrible.

Van continuar caminant i creient que ja havien acabat els perills van trobar un més d’aquestos.

-Xiqueta, que fas tu per ací?

-Vaig a buscar a la fada de la foscor.

-Per ací no trobaràs res.

-El mapa diu que és per ací, i per ací aniré!

-Es cert, si és per ací, però no pots passar, ja que, aquest camí es meu.

-Ací no diu que siga el camí d’algú.

-Normal, jo no soc algú, soc algo.

-Algo? Alguna cosa?

-Si, soc tots els arbres.

Al igual que amb el monstre Maria va parlar amb els arbres i els va poder convèncer per a que l’ajudaren.

 

 

CAPÍTOL 6 EL POBLE

Al cap d’unes hores es va fer de nit, i amb un sac de dormir van dormir baix un arbre.

Al dia següent van arribar a un poblet molt menudet que a dures penes es podia vore, i va traure una lupa de la seua motxilla, i allí va vore milers de criatures màgiques: Fades, follets, gnoms...

Mirant amb la lupa, un esser la va saludar i li va dir:

-Bon dia xiqueta, que busques tu per ací?

-Bon dia senyor follet, estic buscant a la Fada de la Foscor,

De sobte tot el poble va callar. Perquè voldria saber eixa xiqueta on estava la Fada de la Foscor?

-Per a què vols saber tu on està la Fada de la Foscor?

-Per a saber el meu destí i el del meu gosset – va contestar ella

-Et mostraré el camí, però primer tindràs que fer-te menuda, si entres al poble de cop et faràs del mateix tamany que nosaltres.

La xiqueta va entrar i el seu gosset també. El follet els va ensenyar el poble i després els va portar a sa casa, allí van poder descansar i menjar. Quan varen acabar, el follet els va mostrar el camí al bosc.

CAPÍTOL 7 EL BOSC DEL TERROR

Van estar caminant fins que van arribar al bosc, gràcies al follet varen poder arribar al destí.

-Per fi!- va exclamar Maria- aquest bosc es preciós, però tenim que estar en silenci, segons el follet, ací hi ha molts animals de colors i son molt perillosos.

El gosset es va quedar quiet, sense lladrar ni fer cap soroll.

Els dos van arribar a un lloc semblant al poblet, però sense criatures, sols hi havia una menudeta fada molt fosca, que li va dir:

-Tú deus de ser Maria, jo soc la Fada de la Foscor, em preguntava que vols de mi.

-Bon dia, voldria saber el meu destí i perquè sóc tan diferent a la meua família. També necessite que em parles dels arbres que m’han ajudat a arribar. Podries fer-ho?

-Doncs clar, jo ho se tot, puc endevinar-ho. Tú si ets part de la teua família i el teu gosset viurà amb tu, els arbres viuran cent anys més fins que els talen i el monstre serà derrotat per una xiqueta molt valerosa. Maria eixa xiqueta ets tú.

-Jo? Per què?

-Per que ets especial, has nascut amb un do natural i deus ajudar-nos acabant amb el monstre.

Maria va acabar amb el monstre amb la seua valentia que la feia tan especial i va tornar a sa casa sabent que ella pertanyia a aquella família.