Andrea Marco Pons

Canviant el Nadal

Hi havia una vegada una familia que vivia en una casa al centre de Nova York. Estaba formada per Sara la mare, Leo el pare, Carla la filla major i Irene la filla menuda.

Sara, tenía 38 anys els ulls verts i el cabell castany clar amb uns rulls naturals que li queien damunt dels muscles. Treballava en una pastisseria molt famosa, on treballaben les millors pasteleres de tota Nova York. El negoci el portava junt a Cristina, la seva millor amiga. A Sara, desde molt menuda, li havia agradat això de la cuina, a més sempre que passaven prop d’una pastisseria s’apropava per veure-la i comprar algún dolç.

Leo, tenía 39 anys, els ulls marrons i el cabell ros. Treballava a una perruqueria molt moderna situada a les afores de Nova York. El negoci l’havia heretat dels seus avantpassats, però cada època la redecoraven i la reformaven segons les modes.

Quan Leo era menut volia ser un astronauta i poder arribar a la Lluna com Neil Armstrong. El seu major somni era viajar a Júpiter, però quan va començar a fer-se major va decidir seguir la tradició i no li va anar gens malament ja que la seva peluqueria era molt coneguda i la visitava molta gent famosa.

Carla tenía 13 anys i era molt presumida. A l’institut era molt popular, doncs treia molt bones notes i formaba part de les animadores de fútbol. El seu cabell era ros com el de son pare, però había tret els ulls verts de sa mare. El seu hobby era el ballet ja que li agradaba molt ballar amb elegancia.

Irene era molt creativa i igual que la seva germana treia molt bones notes. El que mes li agradaba era llegir i anar a la montanya amb els seus pares. Irene, tenia 8 anys i al contrari que els seus pares tenia els ulls blaus com la mar i el cabell negre com el carbó. El seu major somni era que el món fora molt millor i estiguera lliure de contaminació. A més a més, a l’escola l’assignatura que més li agradava eren les ciències, per eixa raó estava tan concienciada amb el medi ambient.

Ja s’apropava el Nadal, l’època de l’any que més li agradava a Irene i la seva familia, però aquest Nadal no seria com tots els anys…

Tot va començar un dia qualsevol, a les 5:30 de la vesprada quan Irene i la seua germana tornaven de l’escola. A Irene li agradava tant la natura que quan veia que algú tirava fem a terra ella ho recollia i pensaba que podría fer per a canviar les coses.

El seu desitg tots els Nadals era el mateix, que no hi haguera més contaminació al món. Aleshores va decidir que ja era major per a fer alguna cosa. Així va ser com va començar a crear una màquina per a acabar amb la contaminació i fer que el món començara a ser millor. Però no va ser tan fàcil com ella pensava, per a esta ocasió no sols feia falta ser Intel·ligent, sinò tindre imaginació i ella contaba amb les dues.

Irene va començar a recollir el material necessari per a construir la seua màquina que, com era de suposar, estava construida amb materials reciclats. Els dies anaven passant i la màquina anava agafant forma.

Però un dia va tindre uns xicotets problemes amb el projecte. El primer problema va ser que es va quedar senser el material necessari i quan va començar a pensar com traure-lo per a fer-lo funcionar va pensar que no podria traure-lo ja que la porta del soterrani era molt mès xicoteta que la màquina. Irene va començar a posar-se nerviosa i trista. Aleshores va decidir cridar a la seva millor amiga per a que la ajudara amb aquell projecte tan gran. Sandra, a més de ser la seua millor amiga, era la seua veïna i sempre que podien estaven juntes i s’ajudaven mutuament.

Sandra era prou baixeta i estreta. El seu cabell era del color del foc, i els seus ulls verts com la gespa, a més a la cara tenia varies piguetes al voltant del nas. Els seus pares estaven divorciats, per la qual cosa, vivia amb la seua avia.

Irene li conta el seu pla a Sandra i ella li anima i li diu que prop de la casa de camp que té la seua avia hi ha un contenedor municipal on pot trobar tot el material necessari per acabar la màquina. Però a Irene encara li preocupava una altra cosa, com podrien traure el invent del soterrani.

Irene i Sandra van decidir desmotar algunes de les peces de la màquina per poder traure-la al jardí, però com Irene era molt observadora, va pensar que podría mirar l’oratge abans de traure’l al jardí. Irene molt trista va cridar a Sandra i li va contar que justament eixa semana anava a ser la primera nevada de l’any.

Les dos amigues que sempre habien gaudit de la neu, no pensaren que s’arrepentirien tant de que nevara. Però van decidir gaudir de la neu fins que es solucionara el problema.

Quan el temporal va acabar, les dos amigues van traure la màquina fora per poder acabar-la, quan les persones passaven prop del jardí es quedaven observant aquel meravellós invent, no podien creure que l’estigueren fent unes xiquetes de 8 anys.

La máquina consistia en un iman  que cada setmana absorvia tota la basura i l’aire contaminat que hi havia a Nova York i el transformaba en objectes reciclats i biodegradables.

Per fí va arribar el Nadal i Irene ja havia acabat el seu invent, per fí va aconseguir cumplir el seu desitg de nadal.

Quan va arribar el moment de donar a conèixer l’invent Irene estava molt nerviosa ja que, fins i tot, l’alcaldessa estava present. L’invent va ser un éxit! Des d’aquell moment el món va començar a ser millor i tots els paisos tenien una RECICLADORA (eixe va ser el nom de l’invent) gracies a Irene.

Aquest Nadal no va ser igual que tots però va ser el millor.

                              

FÍ